Hola, us deixo els meus escrits guanyadors i la poesia de les dones. Aquesta era la meva sorpresa. Desitjo que us agradi.

LA MEVA SOCIETAT.



La meva societat és consumista perquè nosaltres, sempre volem tenir allò que no podem aconseguir.

Pensem que sinó tenim el que té tothom, mai arribarem a ser prou importants, rics o algú a la vida.

A vegades, creiem que tenint tot el que volem o desitgem, som feliços i això moltes vegades és mentida.

Ja que, “els diners no donen la felicitat” i penso que hi ha moltes coses, que ens poden fer feliços

o al menys intentar-ho.



La meva societat és egoista, perquè ningú fa res per a ningú. Molt poca gent ajuda als altres,

és solidària o voluntària a fer alguna cosa per als demés, sense rebre res a canvi.



Com canviar-la? Crec que si tothom, posés una mica de la seva part, aquesta societat,

millor dit, la meva societat; seria més humana, estaria més sensibilitzada amb tot i tots,

faria coses per a canviar-la i tot aniria bé.



Com millorar-la? Sent més respectuós amb la gent que és sent diferent o és nouvinguda.

Fent les ciutats, carrers, botigues i tots els entorns més accessibles, adaptats i còmodes per a tots.

Posant les coses més fàcil pels qui ho veuen tot negre o gris, ja sigui immigrant, discapacitat, sense sostre,

pobre... Tots mereixem una oportunitat per demostrar al món, que sí, que som capaços de fer les mateixes

coses, com les fan els altres. Respectuós amb la natura; reciclant tot el que puguem, cuidant els boscos

i espais verds, perquè són el nostre oxigen. Respectuós amb tot i tothom que ens envolta, perquè d’alguna

manera, podem viure millor tots junts en aquest món, aquesta societat que és casa nostra.



La meva societat, m’ho posa fàcil? La majoria de vegades, no gaire, ja sigui per accessibilitat o mobilitat,

molts transports o carrers no estan ben adaptats, com també és el cas de les botigues dels barris

o qualsevol establiment antic. Tampoc m’ho posa gens bé, alhora de continuar estudiant per buscar-me

una feina i treballar-hi, com ho fa una persona qualsevol.



2n premi. 5é concurs escola d’adults.







LA POSTA DE SOL



Fa molt de temps, hi havia una noia que és deia Mar i li agradava molt la platja, sobre tot,

en el moment en que el sol se’n anava. La Mar sempre somiava i desitjava fer-se gran,

per a poder estudiar astronomia. Així descobriria els secrets que amagaven el cel, les estrelles,

els astres, els cometes i tot allò que s’imaginava, que hi hauria allà dalt, quan mirava cap al cel,

mentre es feia fosc.

Un dia, mentre estava asseguda a la sorra, vora l’aigua, pensant i imaginant-se les seves coses,

com sempre. Una ventada d’aire suau, va portar-li volant un paper on deia: “5è concurs literari!

Si t’ha agrada llegir, escriure i imaginar, aquesta és la teva oportunitat. Tens temps fins el 5 de març

de 2000”. Aleshores, se li va acudir, s’inventaria una història sobre el sol i la lluna.

Així va començar a pensar la història i va anar escrivint...

Una vegada, va néixer un astre que és deia Sol, era molt lluent, brillant, de color groc i vermell.

Al mateix temps, en un altre lloc, naixia un satèl·lit blanc com la neu, també era molt lluent i li van posar

de nom Lluna. El Sol i la Lluna van anar creixent junts, es van conèixer, van fer-se molts amics,

els millors amics que mai hagin hagut, fins que van ser adults i els seus sentiments es van creuar,

aleshores es van enamorar perdudament l’un de l’altre, sense poder evitar-ho. Eren molt feliços junts,

s’estimaven moltíssim, el Sol cuidava un munt a la Lluna i ella a ell també.

Un dia, quan els dos enamorats passejaven tranquil·lament, el senyor que va inventar i crear La Terra,

s’hi va acostar a ells i els va dir:

- Jo he creat La Terra amb el mar, les plantes i les flors, els arbres i tot el que veieu. Ara, només li cal llum, a

igua i aire, per això, he estat pensant que tu, Sol, podies il·luminar el dia i donar calor a la gent. Mentre tu,

Lluna, il·luminaràs la nit fosca, acompanyada pels estels. Ja ho sé que esteu molt enamorats,

sou molt feliços junts, però ara us heu de separar, ho sento molt.



Tant el Sol i la Lluna es van quedar destrossats, desfets i molt tristos perquè no volien separar-se,

volien viure junts per sempre més. El senyor en veure la gran tristesa de la parella, és va posar a

pensar durant una bona estona, fins que va trobar una solució. Va tornar a acostar-se als enamorats i va dir:

- Mireu, com que he vist que esteu tan tristos i tan malament, farem una cosa; jo no puc canviar la

meva decisió perquè la gent que visqui a la terra, necessita llum i calor per viure millor.

L’únic que puc fer per vosaltres, és que una vegada a l’any us podeu veure i podeu estimar

tant com vulgueu.

Això és dirà... eclipsi!!! Què us sembla?



Desprès de molt rumiar, el Sol va comentar:

- A mi em sembla poc, només un cop a l’any, però si és el que hi ha, em conformaré.

Què penses tu, Lluna?

- El mateix que tu, també em tindré que conformar.



Des d’aleshores el Sol i la Lluna viuen esperant aquest moment, impacients per estimar-se.



La Mar va presentar-se al concurs, amb el seu conte. Desprès d’una setmana, el jutge del jurat,

la va trucar a casa i li van dir que havia guanyat el 1er premi del concurs. El dia del lliurament de premis,

a ella li van regalar un llibre de contes i una rosa. És va posar molt contenta i va rumiar durant molta

estona, quan de sobte, li va venir una idea al cap: treballaré escrivint contes sobre la natura,

per a tots els nens i nenes del món.



FI



Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.



2n premi de prosa. Jocs Florals ’10 Pont.





POESIA A LES DONES



Les dones han de fer:



La neteja de casa.



La neteja del seu lloc de feina.



Cuidar als seus.



Cuinar.



Complir amb el seu paper de mare, dona i treballadora.



Les dones són molt més que tot això; són persones,

humanes, amb sentits i sentiments.



Crec que les dones estan poc valorades, per tot el que fan,

ja sigui, a casa, a la feina o en un altre lloc.



Tothom pensa que mai fan prou, suficient

o el mateix que l’home.



Valorem-les, perquè cadascuna d’elles; és única,

diferent, especial i amb una personalitat pròpia.



Poesia pels Jocs florals ’10 Pont