HOLA, HOLA!!!! Que tal les vacances? Les meves, molt bé. Us volia dir, que aquest estiu he llegit molt i m'ha agradaria que tinguèssiu la meva opinió.
He llegit:
"A gust amb la vida" d'Anna Gavalda. Una història de quatre germans adults, que tres d'ells s'escapen de la boda del seu cosí per retrobar-se amb el quart germà i retornen a viure aventures de la infància. És molt entretingut.
"Històries del bus i el metro", escrit per usuaris/es d'aquests transports de totes les edats. Está molt bé i fa riure molt.
"IGUALTAT ENTRE ELS HOMES I LES DONES. GREUGE DE LES DONES". de Marie de Gournay. Parla de tot el que han passat les dones. Personalment, és difícil d'entendre, es feixut i se'm va fer molt pesat i llarg.
"LA MECÁNICA DEL CORAZÓN" de Mathias Malzieu. La nit més freda del segle XIX, neix a Edimburg, Jack. El nadó neix amb un cor feble i per salvar-li col.loquen un rellotge de fusta al qual haurà de donar corda tota la seva vida. La pròtesi funciona i Jack sobreviu, però ha de respectar una regla: evitar tot tipus d'emoció que pugui alterar el seu cor. Res de enutjos, i sobretot, res d'enamorar. Però Jack coneix una petita cantant d'ulls grans, Miss Acacia, una jove andalusa. Per l'amor que sent cap a la noia, Jack es llançarà a una aventura quixotesca que el portarà des Edimburg a París i als carrers de Granada. És bonissim, m'ha encantat i el recomano a tots, en especial, als nois, ja que, la història, l'explica el mateix protagonista, que es noi. Us agradarà molt, molt i si algú el vol, que me'l demani, li deixaré encantada, pero que sea de huelva, eh!! jaja!!
UN PETÓ I FINS D'AQUI POC.
dimarts, 31 d’agost del 2010
dissabte, 24 d’abril del 2010
Hola, us deixo els meus escrits guanyadors i la poesia de les dones. Aquesta era la meva sorpresa. Desitjo que us agradi.
LA MEVA SOCIETAT.
La meva societat és consumista perquè nosaltres, sempre volem tenir allò que no podem aconseguir.
Pensem que sinó tenim el que té tothom, mai arribarem a ser prou importants, rics o algú a la vida.
A vegades, creiem que tenint tot el que volem o desitgem, som feliços i això moltes vegades és mentida.
Ja que, “els diners no donen la felicitat” i penso que hi ha moltes coses, que ens poden fer feliços
o al menys intentar-ho.
La meva societat és egoista, perquè ningú fa res per a ningú. Molt poca gent ajuda als altres,
és solidària o voluntària a fer alguna cosa per als demés, sense rebre res a canvi.
Com canviar-la? Crec que si tothom, posés una mica de la seva part, aquesta societat,
millor dit, la meva societat; seria més humana, estaria més sensibilitzada amb tot i tots,
faria coses per a canviar-la i tot aniria bé.
Com millorar-la? Sent més respectuós amb la gent que és sent diferent o és nouvinguda.
Fent les ciutats, carrers, botigues i tots els entorns més accessibles, adaptats i còmodes per a tots.
Posant les coses més fàcil pels qui ho veuen tot negre o gris, ja sigui immigrant, discapacitat, sense sostre,
pobre... Tots mereixem una oportunitat per demostrar al món, que sí, que som capaços de fer les mateixes
coses, com les fan els altres. Respectuós amb la natura; reciclant tot el que puguem, cuidant els boscos
i espais verds, perquè són el nostre oxigen. Respectuós amb tot i tothom que ens envolta, perquè d’alguna
manera, podem viure millor tots junts en aquest món, aquesta societat que és casa nostra.
La meva societat, m’ho posa fàcil? La majoria de vegades, no gaire, ja sigui per accessibilitat o mobilitat,
molts transports o carrers no estan ben adaptats, com també és el cas de les botigues dels barris
o qualsevol establiment antic. Tampoc m’ho posa gens bé, alhora de continuar estudiant per buscar-me
una feina i treballar-hi, com ho fa una persona qualsevol.
2n premi. 5é concurs escola d’adults.
LA POSTA DE SOL
Fa molt de temps, hi havia una noia que és deia Mar i li agradava molt la platja, sobre tot,
en el moment en que el sol se’n anava. La Mar sempre somiava i desitjava fer-se gran,
per a poder estudiar astronomia. Així descobriria els secrets que amagaven el cel, les estrelles,
els astres, els cometes i tot allò que s’imaginava, que hi hauria allà dalt, quan mirava cap al cel,
mentre es feia fosc.
Un dia, mentre estava asseguda a la sorra, vora l’aigua, pensant i imaginant-se les seves coses,
com sempre. Una ventada d’aire suau, va portar-li volant un paper on deia: “5è concurs literari!
Si t’ha agrada llegir, escriure i imaginar, aquesta és la teva oportunitat. Tens temps fins el 5 de març
de 2000”. Aleshores, se li va acudir, s’inventaria una història sobre el sol i la lluna.
Així va començar a pensar la història i va anar escrivint...
Una vegada, va néixer un astre que és deia Sol, era molt lluent, brillant, de color groc i vermell.
Al mateix temps, en un altre lloc, naixia un satèl·lit blanc com la neu, també era molt lluent i li van posar
de nom Lluna. El Sol i la Lluna van anar creixent junts, es van conèixer, van fer-se molts amics,
els millors amics que mai hagin hagut, fins que van ser adults i els seus sentiments es van creuar,
aleshores es van enamorar perdudament l’un de l’altre, sense poder evitar-ho. Eren molt feliços junts,
s’estimaven moltíssim, el Sol cuidava un munt a la Lluna i ella a ell també.
Un dia, quan els dos enamorats passejaven tranquil·lament, el senyor que va inventar i crear La Terra,
s’hi va acostar a ells i els va dir:
- Jo he creat La Terra amb el mar, les plantes i les flors, els arbres i tot el que veieu. Ara, només li cal llum, a
igua i aire, per això, he estat pensant que tu, Sol, podies il·luminar el dia i donar calor a la gent. Mentre tu,
Lluna, il·luminaràs la nit fosca, acompanyada pels estels. Ja ho sé que esteu molt enamorats,
sou molt feliços junts, però ara us heu de separar, ho sento molt.
Tant el Sol i la Lluna es van quedar destrossats, desfets i molt tristos perquè no volien separar-se,
volien viure junts per sempre més. El senyor en veure la gran tristesa de la parella, és va posar a
pensar durant una bona estona, fins que va trobar una solució. Va tornar a acostar-se als enamorats i va dir:
- Mireu, com que he vist que esteu tan tristos i tan malament, farem una cosa; jo no puc canviar la
meva decisió perquè la gent que visqui a la terra, necessita llum i calor per viure millor.
L’únic que puc fer per vosaltres, és que una vegada a l’any us podeu veure i podeu estimar
tant com vulgueu.
Això és dirà... eclipsi!!! Què us sembla?
Desprès de molt rumiar, el Sol va comentar:
- A mi em sembla poc, només un cop a l’any, però si és el que hi ha, em conformaré.
Què penses tu, Lluna?
- El mateix que tu, també em tindré que conformar.
Des d’aleshores el Sol i la Lluna viuen esperant aquest moment, impacients per estimar-se.
La Mar va presentar-se al concurs, amb el seu conte. Desprès d’una setmana, el jutge del jurat,
la va trucar a casa i li van dir que havia guanyat el 1er premi del concurs. El dia del lliurament de premis,
a ella li van regalar un llibre de contes i una rosa. És va posar molt contenta i va rumiar durant molta
estona, quan de sobte, li va venir una idea al cap: treballaré escrivint contes sobre la natura,
per a tots els nens i nenes del món.
FI
Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.
2n premi de prosa. Jocs Florals ’10 Pont.
POESIA A LES DONES
Les dones han de fer:
La neteja de casa.
La neteja del seu lloc de feina.
Cuidar als seus.
Cuinar.
Complir amb el seu paper de mare, dona i treballadora.
Les dones són molt més que tot això; són persones,
humanes, amb sentits i sentiments.
Crec que les dones estan poc valorades, per tot el que fan,
ja sigui, a casa, a la feina o en un altre lloc.
Tothom pensa que mai fan prou, suficient
o el mateix que l’home.
Valorem-les, perquè cadascuna d’elles; és única,
diferent, especial i amb una personalitat pròpia.
Poesia pels Jocs florals ’10 Pont
LA MEVA SOCIETAT.
La meva societat és consumista perquè nosaltres, sempre volem tenir allò que no podem aconseguir.
Pensem que sinó tenim el que té tothom, mai arribarem a ser prou importants, rics o algú a la vida.
A vegades, creiem que tenint tot el que volem o desitgem, som feliços i això moltes vegades és mentida.
Ja que, “els diners no donen la felicitat” i penso que hi ha moltes coses, que ens poden fer feliços
o al menys intentar-ho.
La meva societat és egoista, perquè ningú fa res per a ningú. Molt poca gent ajuda als altres,
és solidària o voluntària a fer alguna cosa per als demés, sense rebre res a canvi.
Com canviar-la? Crec que si tothom, posés una mica de la seva part, aquesta societat,
millor dit, la meva societat; seria més humana, estaria més sensibilitzada amb tot i tots,
faria coses per a canviar-la i tot aniria bé.
Com millorar-la? Sent més respectuós amb la gent que és sent diferent o és nouvinguda.
Fent les ciutats, carrers, botigues i tots els entorns més accessibles, adaptats i còmodes per a tots.
Posant les coses més fàcil pels qui ho veuen tot negre o gris, ja sigui immigrant, discapacitat, sense sostre,
pobre... Tots mereixem una oportunitat per demostrar al món, que sí, que som capaços de fer les mateixes
coses, com les fan els altres. Respectuós amb la natura; reciclant tot el que puguem, cuidant els boscos
i espais verds, perquè són el nostre oxigen. Respectuós amb tot i tothom que ens envolta, perquè d’alguna
manera, podem viure millor tots junts en aquest món, aquesta societat que és casa nostra.
La meva societat, m’ho posa fàcil? La majoria de vegades, no gaire, ja sigui per accessibilitat o mobilitat,
molts transports o carrers no estan ben adaptats, com també és el cas de les botigues dels barris
o qualsevol establiment antic. Tampoc m’ho posa gens bé, alhora de continuar estudiant per buscar-me
una feina i treballar-hi, com ho fa una persona qualsevol.
2n premi. 5é concurs escola d’adults.
LA POSTA DE SOL
Fa molt de temps, hi havia una noia que és deia Mar i li agradava molt la platja, sobre tot,
en el moment en que el sol se’n anava. La Mar sempre somiava i desitjava fer-se gran,
per a poder estudiar astronomia. Així descobriria els secrets que amagaven el cel, les estrelles,
els astres, els cometes i tot allò que s’imaginava, que hi hauria allà dalt, quan mirava cap al cel,
mentre es feia fosc.
Un dia, mentre estava asseguda a la sorra, vora l’aigua, pensant i imaginant-se les seves coses,
com sempre. Una ventada d’aire suau, va portar-li volant un paper on deia: “5è concurs literari!
Si t’ha agrada llegir, escriure i imaginar, aquesta és la teva oportunitat. Tens temps fins el 5 de març
de 2000”. Aleshores, se li va acudir, s’inventaria una història sobre el sol i la lluna.
Així va començar a pensar la història i va anar escrivint...
Una vegada, va néixer un astre que és deia Sol, era molt lluent, brillant, de color groc i vermell.
Al mateix temps, en un altre lloc, naixia un satèl·lit blanc com la neu, també era molt lluent i li van posar
de nom Lluna. El Sol i la Lluna van anar creixent junts, es van conèixer, van fer-se molts amics,
els millors amics que mai hagin hagut, fins que van ser adults i els seus sentiments es van creuar,
aleshores es van enamorar perdudament l’un de l’altre, sense poder evitar-ho. Eren molt feliços junts,
s’estimaven moltíssim, el Sol cuidava un munt a la Lluna i ella a ell també.
Un dia, quan els dos enamorats passejaven tranquil·lament, el senyor que va inventar i crear La Terra,
s’hi va acostar a ells i els va dir:
- Jo he creat La Terra amb el mar, les plantes i les flors, els arbres i tot el que veieu. Ara, només li cal llum, a
igua i aire, per això, he estat pensant que tu, Sol, podies il·luminar el dia i donar calor a la gent. Mentre tu,
Lluna, il·luminaràs la nit fosca, acompanyada pels estels. Ja ho sé que esteu molt enamorats,
sou molt feliços junts, però ara us heu de separar, ho sento molt.
Tant el Sol i la Lluna es van quedar destrossats, desfets i molt tristos perquè no volien separar-se,
volien viure junts per sempre més. El senyor en veure la gran tristesa de la parella, és va posar a
pensar durant una bona estona, fins que va trobar una solució. Va tornar a acostar-se als enamorats i va dir:
- Mireu, com que he vist que esteu tan tristos i tan malament, farem una cosa; jo no puc canviar la
meva decisió perquè la gent que visqui a la terra, necessita llum i calor per viure millor.
L’únic que puc fer per vosaltres, és que una vegada a l’any us podeu veure i podeu estimar
tant com vulgueu.
Això és dirà... eclipsi!!! Què us sembla?
Desprès de molt rumiar, el Sol va comentar:
- A mi em sembla poc, només un cop a l’any, però si és el que hi ha, em conformaré.
Què penses tu, Lluna?
- El mateix que tu, també em tindré que conformar.
Des d’aleshores el Sol i la Lluna viuen esperant aquest moment, impacients per estimar-se.
La Mar va presentar-se al concurs, amb el seu conte. Desprès d’una setmana, el jutge del jurat,
la va trucar a casa i li van dir que havia guanyat el 1er premi del concurs. El dia del lliurament de premis,
a ella li van regalar un llibre de contes i una rosa. És va posar molt contenta i va rumiar durant molta
estona, quan de sobte, li va venir una idea al cap: treballaré escrivint contes sobre la natura,
per a tots els nens i nenes del món.
FI
Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.
2n premi de prosa. Jocs Florals ’10 Pont.
POESIA A LES DONES
Les dones han de fer:
La neteja de casa.
La neteja del seu lloc de feina.
Cuidar als seus.
Cuinar.
Complir amb el seu paper de mare, dona i treballadora.
Les dones són molt més que tot això; són persones,
humanes, amb sentits i sentiments.
Crec que les dones estan poc valorades, per tot el que fan,
ja sigui, a casa, a la feina o en un altre lloc.
Tothom pensa que mai fan prou, suficient
o el mateix que l’home.
Valorem-les, perquè cadascuna d’elles; és única,
diferent, especial i amb una personalitat pròpia.
Poesia pels Jocs florals ’10 Pont
dilluns, 19 d’abril del 2010
DRETS DE LA DONA
"La dona nèix lliure i deu permaneixier igual a l'home en drets i que la llei deu ser l'expressió de la voluntat general; totes les ciutatanes i ciutatans deuen contribuir, personalment o per mitjà del seu representant a la seva formació".
- Els drets de la dona són:
- Dret a votar.
- A la propietat privada.
- Poder participar en l'educació.
- Igualtat a l'hora d'exercir càrrecs públics, devant la familia i l'esglèsia.
El dia de la dona treballadora recorda aquets drets.En l'historia la dona no sempre ha tingut els mateixos drets que els homes. Es celebra el dia 8 de març. Es recorda totes les dones lliutadores, desde la Revolució indústrial, fins ara.
Aquets cartells representen aquest dia i deixien molt clar la força femenina.
dimarts, 13 d’abril del 2010
PARA JESSI
Graciés per la teva participació en el blog. Com el seu nom nom indica "Has pensat, escrit i compartit". Segur que la resta de companys seguirem el teu exemple i ens esforçarem. Es nota que t'agrada escriure: els teus textos són molt profuns i realistas. T'animen a continuar amb el teu treball i sempre que vulguis, la porta esta hi es oberta.
Un petò molt fort
Els teus amics i companys.
Un petò molt fort
Els teus amics i companys.
dimarts, 9 de març del 2010
ELS MEUS PARES SÒN DE VACANCES
Els meus pares van marxar de vacances a Tenerife en aviò. Van estar del 25 d'Abril al 5 de Maig. Van estar en un hotel de 17 plantes.
Jo em vaig quedar a casa, amb la meva tieta, el tiet, la yaya i l'Enric que és el meu cosí. Per posar-me a dormir i per axecarme va venir una noia que es diu Gloria, però com que el 1 de Maig no va poder venir, va venir una altre noia que es diu Olga. Jo el 2 de Maig vaig anar tot el dia a l'esplai, i a dos quarts de déu va venir a buscar-me. A les set de la tarda vaig tornar a casa amb un monitor de l'esplai que es diu Joan Ramòn.
Escrito por Teresa Puig
Jo em vaig quedar a casa, amb la meva tieta, el tiet, la yaya i l'Enric que és el meu cosí. Per posar-me a dormir i per axecarme va venir una noia que es diu Gloria, però com que el 1 de Maig no va poder venir, va venir una altre noia que es diu Olga. Jo el 2 de Maig vaig anar tot el dia a l'esplai, i a dos quarts de déu va venir a buscar-me. A les set de la tarda vaig tornar a casa amb un monitor de l'esplai que es diu Joan Ramòn.
Escrito por Teresa Puig
dissabte, 27 de febrer del 2010
frase Einstein
"Si un día tienes que elegir entre el mundo y el amor, Recuerda:
Si eliges el mundo quedarás sin amor, pero si eliges el amor,
con él conquistarás al mundo"
Albert Einstein
Espero que os guste.
UN BESITO,
Jessi.
Si eliges el mundo quedarás sin amor, pero si eliges el amor,
con él conquistarás al mundo"
Albert Einstein
Espero que os guste.
UN BESITO,
Jessi.
dimarts, 9 de febrer del 2010
LA IMPRESSORA
Rebeca anava passejant pel carrer, distreta. El seu camí la va partar fins un
carrer fosc. Aquella nit feia molt fred. Rebeca estava cansada.
Havia tingut un dia bastant laboriós al institut i tenia ganes de arribar-hi a casa, sopar i anar-se al llit. De sobte va trobar una impressora. Semblava que estava nova. Va decidir portar-la a casa i provar-la, ja que l'anterior es va espatllar. La va instal·lar. De nit la desvetllar, un soroll estrany: una veu aguda, peró que no s'entenia ell que deia. Rebeca va buscar d'on provenia aquella veu; va comprovar, amb horror, que venia de la impressora. La noia no va creure el que acabava de "escoltar"; "deu ser per la som, va pensar, i la solitud de aquesta casa". L'endem``a no feia res mes que pensar: "no pot ser, aixó no pot ser real", pero no podia treure's aquest dilema del cap. Cuan va arribar a casa, la va desconnectar. Es va sentir un Pii-Pii en mig de la nit. No podia ser. El cable estava fora del endoll, pero de la màquina SORTIA UN PAPER. Rebeca el va agafar i va llegir:"MORIRÀS". Els diaris vam anunciar un accident: un incendi va devorar la casa del carrer Pins. La noia que vivia a la casa, es va cremar; la casa va quedar destrossada. Els bombers vam concluore que s'havia iniciat per un cortocircuit. La impressora es va recalentar i va desencadenar el foc. Pero aquesta estava INTACTA. Un fet estrany. Una setmana despres, Joan va agafar la mateixa impressora i aquella mateixa nit...
Fi
carrer fosc. Aquella nit feia molt fred. Rebeca estava cansada.
Havia tingut un dia bastant laboriós al institut i tenia ganes de arribar-hi a casa, sopar i anar-se al llit. De sobte va trobar una impressora. Semblava que estava nova. Va decidir portar-la a casa i provar-la, ja que l'anterior es va espatllar. La va instal·lar. De nit la desvetllar, un soroll estrany: una veu aguda, peró que no s'entenia ell que deia. Rebeca va buscar d'on provenia aquella veu; va comprovar, amb horror, que venia de la impressora. La noia no va creure el que acabava de "escoltar"; "deu ser per la som, va pensar, i la solitud de aquesta casa". L'endem``a no feia res mes que pensar: "no pot ser, aixó no pot ser real", pero no podia treure's aquest dilema del cap. Cuan va arribar a casa, la va desconnectar. Es va sentir un Pii-Pii en mig de la nit. No podia ser. El cable estava fora del endoll, pero de la màquina SORTIA UN PAPER. Rebeca el va agafar i va llegir:"MORIRÀS". Els diaris vam anunciar un accident: un incendi va devorar la casa del carrer Pins. La noia que vivia a la casa, es va cremar; la casa va quedar destrossada. Els bombers vam concluore que s'havia iniciat per un cortocircuit. La impressora es va recalentar i va desencadenar el foc. Pero aquesta estava INTACTA. Un fet estrany. Una setmana despres, Joan va agafar la mateixa impressora i aquella mateixa nit...
Fi
Subscriure's a:
Missatges (Atom)